Aquest
conte vé des de Tailàndia i parla d'una petita cuca de llum que no
volia sortir a volar amb la resta. ¿Per què? Doncs quan ho descobriu pot
ser que la entengueu i us hagi passat quelcom similar alguna vegada.
A un bosc de l'exòtica Tailàndia hi vivia una nombrosa
família de cuques de llum. La seva casa era dins el tronc d'un enorme arbre
lampati,
el més vell de tot el país. Per la nit, les cuques sortien de l'arbre
per a il·luminar la nit amb la seva tènue llum, semblaven petites
estrelles ballarines. Jugaven entre elles i creaven figures a l'aire,
els pocs que podien veure l'espectacle per casualitat quedaven sorpresos
davant d'aquell festival de llums i bellesa.
Però no totes les cuques de llum estaven contentes, n'hi havia una, la més petita que es negava a sortir del
lampati per a volar. Es volia quedar a casa dia rere dia encara que la seva
família la tractés de convèncer. Ella no volia, li
diguessin el que
fos.
Tota la seva família se la mirava preocupada, sobretot els seus pares:
-
Perquè la nostra filla no surt a volar amb nosaltres? M'agradaria que
volés amb nosaltres i no es quedés a casa sempre - deia la seva mare.
-
Tranquil·la, dona.
Veuràs com aviat se li passa i
sortirà amb nosaltres... - la calmava el pare.
Però van passar els dies i la petita cuca
seguia sense voler abandonar l'arbre
lampati.
Una nit, quan totes les altres cuques de llum corrien pel cel nocturn
del bosc, la seva àvia es va quedar a l'arbre per raonar amb ella. Amb
delicada veu li va dir a la seva neta:
- Què et passa néta meva? Ens tens a tots preocupats. Per què no surts a
divertir-te volant amb tots nosaltres?
- No m'agrada volar - va respondre la petita cuca.
- Som cuques de llum, és el que fem millor. Segur que no vols volar mostrant la teva llum per a
il·luminar la fosca nit? - li va insistir l'àvia.
- La veritat és que... El que em passa és que... - va començar a explicar la petita - Tinc vergonya. No trobo el sentit a
il·luminar res si la lluna ja ho fa. No em podré comparar mai a ella, sóc poc més que una diminuta espurna al seu costat.
La seva àvia la va mirar amb ulls tendres
escoltant-la atentament, quan la seva néta va acabar, la va consolar amb un somriure que la va
tranquil·litzar:
- Nena meva, si sortissis amb nosaltres veuries quelcom que et
sorprendria. Hi ha coses de la lluna que encara no saps...
- Què és això que jo no sé de la lluna que tots sabeu? - va preguntar la petita cuca encuriosida.
-
Doncs que la lluna no sempre brilla de la mateixa manera. Algunes nits
enlluerna sencera o per la meitat. Fins i tot, hi ha dies que només
brilla una petita part o s'amaga i ens deixa tot el treball a nosaltres,
les cuques de llum.
- De veritat? Hi ha dies que no surt? - va preguntar la petita amb la boca mig oberta per la sorpresa.
-
T'ho prometo estimada néta! - va continuar explicant l'àvia - La lluna
canvia constantment, hi ha dies que creix i altres que es fa petita.
Hi ha nits que és enorme o de color vermell i altres que es fa
invisible desapareixent sota les ombres i els núvols. En canvi
tu, petita cuca, sempre
brillaràs amb la mateixa intensitat i amb la mateixa llum...
I aquella mateixa nit, la petita cuca de llum va sortir del
lampati convençuda amb tota la seva
família a
il·luminar la nit mentre mirava la lluna amb un somriure d'orella a orella.
Guia de treball:
- Escriure el resum.
- Fer una reflexió sobre la moralitat que ens intenta ensenyar. Què us sembla el conte ? Podeu aplicar l'ensenyament que ens dóna a la vostra vida?
Brillar amb llum pròpia
- Observeu si teniu
alguna cicatriu o senyal al cos. Recordeu com us la vareu fer? Escriviu el què
va passar.
Cadascun dels
companys i companyes té les seves pròpies cicatrius. Aquestes expliquen anècdotes
de la seva vida. La vida deixa empremtes en nosaltres.
Igual que les
cicatrius, sou perquè han passat determinats episodis de la vostra vida que us
deixen marca i que us va fent com a persona.
- Podeu explicar
alguna història que us hagi passat i que creieu que és molt important en la
vostra vida?
Si no la voleu publicar-la
escriviu-la en un full i m’ho entregueu al final de la sessió.