Un dia vaig despertar com cada dia per anar a
l’institut, vaig anar al lavabo i quan em vaig mirar al mirall no veia res, no
em veia a mi mateixa i me’n vaig espantar moltíssim. No hi havia ningú a casa
meva, i clar, jo estava sola, no sabia el que em passava i la meva mare no
estava per poder-me ajudar...
Em vaig pentinar, vestir, vaig esmorzar
i me’n vaig anar a l’institut. A l’ arribar ningú em veia i si començava
a parlar la gent s’espantaria i jo no volia això, jo volia que m’ajudessin.
Doncs quan vaig arribar, vaig seure al meu lloc, sense dir ni “mu”. La mestra
va preguntar que per què jo no hi era però la gent no sabia res de mi. I mentre
jo estava callada sense dir res, pensava que potser no era tan dolent ser
invisible, aquell dia podia fer el que em donés la gana, sense que ningú em
digues res. Me’n vaig anar al pati a jugar, sortia al carrer quan volia, i feia
el que volia. Però quan passaven les hores m’adonava de que estava sola, que no podia parlar amb ningú, ningú em veia.
Vaig estar tota la tarda tancada a casa sola i pensant en el que havia passat
avui. Pensava que potser l’endemà al llevar-me ja tot tornava a ser com abans,
i així va ser, al llevar-me al dia següent tot tornava a la normalitat, ja no
era invisible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada