Historia (inventada) Pero no es inventada.

Allà em trobava, a l'hospital, un matí de febrer, jo només tenia hores de vida. Quan li van dir a la meva mare  que hauria d'estar a  la incubadora unes hores ..  A  la meva   mare ningú li va explicar  el què em passava , no parava de plorar i preguntar per mi, acabava de néixer i no li van donar cap explicació de res.
Al cap de les hores li van dir que havia nascut bé però que el metge em va torçar el braç.
Cap familiar va poder beurem fins que no em van portar a l'habitació.
Quan per fi em va veure , va somriure però quan va veure que no podia moure el braç se li va caure el cel a terra,  la meva mare tenia por  que mai pogués moure'l (braç) la sort que vaig tenir va ser que no em vaig morir en el part, ni vaig sortir deforme.
Quan va  passar molt temps vaig començar a moure'l una mica cada dia i així fins que ho vaig moure  del tot( braç) la meva mare es va quedar sorpresa i els metges també, com podia ser possible que comencés a moure-ho  quan no avien esperances?
A mesura que vaig anar creixent , podia moure'l millor , gràcies a la rehabilitació hi ha  la col·laboració dels meus pares que van estar tots els dies allà amb mi intentant que millorés. Vaig  portar guix al braç, punxades d'alguna cosa que em posaven per poder moure'l i posar-lo recte completament , però res sempre seguia igual, almenys podia moure'l.
Això que era una història inventada , la meva no ho és, per desgràcia és la veritat .
Jo sóc com sóc i estic orgullosa de ser així , gent s'ha rigut de mi per tenir el braç així i l'únic que han fet és fer-me més fort.
Tenir el braç així m'impedeix fer coses que m'agradaria fer però bé, és el que hi ha ,
amb això vull dir que no hi ha ningú millor que ningú i que no som perfectes, que els humans estem plens de defectes i que si et rius de la gent així, amb defectes, és que no tens dos dits al front i això demostra que no vals res com a persona .