Allà
em trobava, a l'hospital, un matí de febrer, jo només tenia mal de
cap i unes nauseas de tant en tant. Però els metges deien que només
em quedava un mes de vida. Jo no m'ho volia creure, només tenia 15
anys, no podia morir, encara em quedava molta vida.
Estava
dormint a l'habitació quan de sobte entrà una infermera corrents,
cridant, espantada, plorant... Va dir que estava empitjorant i que
si seguia així muriria. Jo estava espantat fent-me l' adormit al
llit de l'habitació. No sabia res del que m'havia passat. Em feia
una idea de quan em vaig fer l'adormit per saber que em va passar. Segons
el que vaig sentir, vaig agafar el virus de Hunterton Reklinhausen,
un virus que t'afecta a totes les parts, òrgans i teixits del cos.
En aquell moment vaig sentir a la meva mare plorant, mentre parlava
amb el metge, ell li estava dient que segurament no em quedava ni 1 any
de vida, me mare li pregava que fes el que fos per salvar-me, que era l' únic que li quedava, no em volia perdre.
Li
va explicar al doctor que el meu pare va morir en un accident de
cotxe, se li va creuar un autocar escolar i ell va preferir tirar-se
barranc avall abans de xocar contra
l'autocar,
ell sempre es preocupava pels altres.
Al
sentir això em vaig posar a plorar.
Tots
van veure les meves llàgrimes queien per la cara i em van fer
despertar tot i que jo ja ho estava.
Vaig
Obrir els ulls i allà estava tothom dient-me que si els meus anticossos no reaccionaven bé acabaria morint.
Van passar els mesos i em vaig recuperar, tots estàvem contents.
Van passar els mesos i em vaig recuperar, tots estàvem contents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada